Lletja

Lletja En l’esbandida caòtica, els abjectes mecanismes de circulació encetaven a la pell de l’espai nafres verinoses ans purulents. Després de la catàstrofe, entre els íncoles repel·lents del clavegueram mig estalvi, les anècdotes més malicioses sorgien arreu i amb astoradora vehemència. Túnels de brutícia havien esdevinguts els carrers i les avingudes on ans el Solell hi lluïa, i ara hi calien doncs potents lots i llanternes per a veure-t’hi si de cas no gaire enllà de la pruent probòscide, i al capdavall tampoc sense emmalaltir-te no hi resisties gens. Els escamots qui hi albiraves (mai cap cos sol, el qual tantost percebut hauria estat sobtadament devorat) anaven embolicats en llords corromputs llençols, i amb abstruses osques marcaven llur territori, el qual esdevenia doncs laberint defès altre que per als integrants de l’escamot particular qui l’ocupés. Sóc na Lletja i visc, cuquet de cèl·lula efervescent, a qualque perifèria o altra de l’indeterminat laberint. Per a esfereir els efluvis àvols, els intricats dissenys apotropaics que hom ha dibuixats a regalades cantonades i a frecs escalabornats de clots, prou cal desxifrar-los, i per a això em tenen; per a això els calc, presència irremeiable. No pas perquè pugui ésser designi de cap desig, pobra de mi, lletja com sóc, sota qualsevol perspectiva ni llum que hom no em guaiti. Ni menys per a dur infants al món. Massa som ja per a tan poc com no roman. La destrucció çassús, a la verinosa superfície, ha estat total; les radiacions, letals. Dissolc fils subterranis de significat mercès a la meva habilitat d’apariar alhora antropologia i nova pragmàtica. Conec els graus d’exageració on hom encripta i distorsiona els tòpics i premisses que hom plantifica als indrets més convenients com ara anuncis de dramàtiques incidències que hom negligiria de prendre seriosament només amb perill d’immediatament ésser esborrat de tot viable capbreu devers els horitzons tèrbols de cap supervivència. Hom subsisteix impròpiament amb fal·làcies; qui vol fer-ho de debò cal que, de tot el cabal o xorrèstic d’informacions, n’extregui només les més versemblants. Tothom darrere meu expectant, esdevinc doncs a cada cantonada regalimosa de laberint, heroïna; a cada tascó de mirall romput damunt tolls que potser amagarien pous infernals, amazònica colossa. Cap violació amb això de les regles estètiques, car per lletja que siguis, si la vida de l’escamot depèn de tu, esdevens deessa molt explícitament i esplèndidament ideal i doncs degudament colta ni que només fos de lluny rai. Tot això si més no durant l’estona interminable on el desconcert no batlleix. On les vies s’entre-esfilagarsen i tot és dubte, i el parany darrer badalla a cada abrupte malpàs ni ensopec. Cap altre motiu intrús no em cal, com ara l’arbitrarietat d’unts ni pròtesis, per a ésser llavors la femella més alzinada, de mantes de vàlues prenys i així mateix de virtuts admirabilíssimes. La meva traça provoca en l’escamot sencer ulls nous. Cada suc que trec que hom fins ara tenia per repel·lent esdevé dolça teobrominada, teofil·linada, delícia; esclau o solc que hom ensuma i empaita, devot, i amb tots els senys. Són les normes. Si l’ós pretèrit trobava la mel delitosa, l’home, i com més plutòcrata o oligarca pitjor, la gràcia que tinguis d’endevinar el fat, és a dir, el futur, troba afegitó harmònic ans ambrosíac. Amb l’imperi en ruïnes, res no floreix per als successors com les ales conjurades pels encenalls simbòlics que encenc amb el meu heurístic enginy. A la llum de les espelmes i les teies, falles i estelles, els centres on les propinqüitats més belles podran en acabat establir-se els sabrà trobar només qui sigui capaç d’escatir-ne els topants. Sóc a cada enigmàtica cruïlla l’escàs piu-clau qui de l’extingida infraestructura en sap reeixidament segmentar (amollant ivaçosament rai abscisses i ordenades en críptics passa-passes) tota fenomenologia. Car clàssiques estratègies ara no s’hi valen; calen nous llenguatges; els antics, redhibitoris, només ens duien al no-res infecte damunt les orbes galeries d’on qui tractés ara d’eixir-ne de mantinent i massa a prop peria d’ofec. Sóc inestètica, mes el meu cervell i son fi tranc sotmès a certes radiacions que hom ens etzibava, com dic, amb rebombori ans ubiqüitat durant el cataclisme absolut, em fan cabdal per a l’escamot. O això els dic. I que tots foren de llonga data fètidament morts si no els endevinava les calgudes vies. Cap dels altres sap interpretar els senyals jaquits pels antecessors qui sobrevisqueren. Sé quins ideogrames són els erronis, els que menarien a atzucacs maleïts d’on ningú adés ja no en tornà. Mos pèrfids ulls, sense tapalls ni aclucalls, hipertròfics sobrevolen les traces més febles de primitius detalls; signes com més anem més hipocròmics a la melangiosa plorosa pell dels llongs llebrosos soterranis que les multituds perdudes empraven d’ençà del malastre per a perdre’s definitivament o per a, sortoses, haver trobat cap mig mendraig ni menys insalubre santuari. Sentors de perilè, reflexos de reticles, habitacions dels darrers mutats microbis qui omplen ara els buits jaquits pels qui els esclats últims extingiren. Avencem a ritmes paral·lels, sempre cada columna de l’escamot seguint sense reticències les meves indicacions que neixen dels indicis que els esbrín, indiscutible pitonissa. Si cap de les dues columnes és engolida pels monstres, tot seguit els oblidem, enlloc no ens cap cap sentimentalisme. Hom sobreviu al caliu dels romanents; mai en la recordança dels desapareguts; això fóra encontinent recepta per al fracàs de l’escamot. Els qui ronden per les rodalies envaeixen incorruptibles el nostre territori i tampoc no som ni record en l’estona d’un esglai. Tronat espai que trepitgem, no en tenim cap altre; prou reconeguts n’estem; no negligim cap de les dades establertes; no fem cap al·lusió als anacronismes; no sabem d’esferes ni d’espires; tot és línia, torta i rectilínia, esbiaixada i zigzagant, costeruda i davallant. Ciclops ens caurien dels sostres, afamegats; llur percepció aguditzada; llur habilitat d’absorció; meres tautologies de sorollets de passos ells les filtren, metafòrics, per oronells vasts com coves; ensumen carn fresca; ens cauen damunt com goteres sobtades de material radioactiu; per comptes de morir desfets en químiques, queixals esmolats se’ns cruspeixen en un tres i no res. No hi ha mai testimonis, cada ciclop se’ns abat com sumptuari maelstrom, i a l’eix de l’ull del torniol sistemàtics ens enfonsem, transformats sobtadament en quil, quim, bol, mos. Fetillats pel monstre, esdevenim teca. L’ull roent ja ens cou; lluents escates fantàsticament imbricades ens fascinen com ballarins dimonis; hom ens mastega mentre banyem en l’única felicitat. Dessús la cridanera cuirassa del monstre, pantalles i tecles i botons de cibernètica qualitat. Hi pitges o t’hi repenges ans de morir i passar dejús la cuirassa, esdevingut carcassa sense distinció, esdevingut doncs monstre qui es menjarà, per procuració, ulteriors escamots esgarriats; i hi veus bacants amb llacets i cintes d’oceàniques colors; d’ací l’atàvica rel de tanta de felicitat mentre et mors ivaçosament mastegat. Cal vigilar, al més alt llivell de les nostres obsessions mentals sempre hi rau aquest desig d’ésser cruspit pel ciclop més banal. Ens punxem tot avençant amb indirectes que fan referència a l’índex d’interès o grau de somni que ens vol descoberts pel monstre interdit. Fins ací la deterioració patològica dels darrers humans. Fugim suposadament per a no morir, i tanmateix ens delim per ésser cruspits per un organisme molt més desenvolupat en aqueixos soterranis foscs i humits, insans. Cal plegar-se als fets: no sabem del cert qui foren els nostres damnats llunyans avantpassats (els qui ens dugueren a la definitiva catàstrofe d’on ningú no es refarà), mes prou sabem qui ens pren el lloc, molt més meritori, llangardaix apassionat. A la seva gola fatal hi serem bon brou; la dolor serà efímera mentre les seves potes d’ungles trinxants ens duen ignominiosament cap al trau pudent i gegantí de ferramenta infinita. Mentre pugem al pou d’on ningú no n’ix sinó paït, preeminentment emmerdissat, com hi gaudim! Re-aprenem tot de sobte de cantar en chor angèlic, quina coincidència, màrtirs de la novella inútil despesa. Homogenis davallem amb la inèrcia. Som merda; ah, frívola natura, mare merdosa! Condemnats al paltruu, ens perdem per les entranyes del monstre com ara per les entranyes de la gastada esfera. Mes calla, que veig a la cantonada l’emblema d’una espasa que travessa un tron. Aquesta frase la conec, o si més no la intueixc, la dedueixc. Via fora, companys; tot lliga: subtilitats i hipòtesis s’imposen, i una línia o nissaga de sentits s’alzina, creïble: les tendències teòriques escombren com a arcaics tots el vestigis inexpurgats: per recíproca capil·laritat, bèsties i antropòlegs se sobrepugen pels esglaons amorfs dels dobles eixos encreuats: veig palesament que això fou segurament escrit per cap etnògraf a frec d’ésser empassat per cap arrossegat insecte teixidor de xarxes o teranyines que són molt temptadors paranys per als supervivents. L’espasa o fibló se’t clavava molt íntimament entre natges. Els efectes no gens saludables de la verminosa complaença amb què te l’endinyava amunt i redundantment rai, creava girientorn una virosa ans repel·lent atmosfera els tràgics aspectes de la qual afectaven ans malmetien, com tràngols de total descreença, les realitats morals. Com a guardó físic, els trets de la teva fesomia es tornaven com els del serf còmic, o com els del lollard despitat i no gens atractiu. La teva pell té ara to de coriandre; les cames se t’arquen, pitjor que no garrelles, semblen parèntesis que inclouen la figura molt negligible d’un sexe pitjor que no exhaurit ni exsangüe, extint; la teva ànima adés dialèctica o si més no recacejaire ni escorcollaire, ara s’enfuig com fum llong a la faisó d’eixalat ocell de qui les plomes o escates o punxons o arestes cadascuna malda per a anar-se’n independentment rai a amples gambades o espoderaments, o cops gairebé inútils de molt curtes ales. Aquesta eixida doncs molt assenyats evitem. Anau-me darrere, minyons; seguiu-me sempre. Mon dit la banya del brau qui rufla per un aire net. Us duc incòlumes (com aquella tendra sastressa d’adés qui abans el generós suïcidi com rèptil gaudent s’enfilà pel fil de la badiella fins a trobar el melic cap a la vera llum) cap a la vera llum. Esquerdes tectòniques crearen aqueixes galeries qui els primers fantàstics troglodites pintaren amb pintures de catacumbes i en cocons naturals es pixaren ensems (tribus senceres) perquè els pixats lustrals ens inspiressin, espectrals encantaires qui vindríem aprés, a desxifrar-les. Prou podeu tenint-me, carallots! Què faríeu sense meu? Fóreu rancs cansats peons peonant carranquejadament cap a l’extinció. Us perdíeu per tàvegues tel·lúriques, per pregoneses no gens melòdiques, ecoiques en retrunys i tornaveus d’insospitades horrors. Ctòniques cosmologies màgiques veig arreu guixades i esgarrapades pels relleixos i els caus; constel·lacions d’imatges sempre significatives. Amb mi eviteu tot pogrom contra la minoria que sempre serem, car és destí de minoria d’ésser sempre eliminada amb raons molt ridícules dites amb monòtones retòriques eclesiàstiques, molt addictes sempre els eclesiàstics de tota cretina secta al crim subterrani. Esgarriats dissidents, la vostra pèrdua per ningú fóra plorada. Distòpies ens n’arriben a milions, us dic, antòleg. Sóc una dona feta de gelatina. Príaps, o amb les encara més luxurioses probòscides esbatanades, us te m’atansaríeu, lúbrics. Burxaires, i amb els buiracs o pells dels vostres atzeps cafits dels cairells ni les estralles de les projectades lleterades, amb urc m’hi anàveu; debades; atès que tot plegat només afegiríeu negligibles lletjoretes d’amorfia a la meva tova estàtua, car prou sóc tota ja semença: i sempre encaic: cada pensada meva deslliura una acció immediata. M’acaronaré sola, tabú qui us sóc per massa enraonada. Enraonant-me sola m’entenc, car qui altre de vosaltres? O homeiers us te m’atansàveu a toldre’m la instància vital, i recòndit us brollava part dedins un agre monòleg d’irresistibles resistències, car us sóc alhora deessa inviolable. Seny que teniu empenyorat a les fosques àvols divinitats d’allò per a vosaltres massa ignot. Garratibats per les cordes i els nusos indestriables de la suposició molt certa i colgada al vostre som i rom enteniment que, sense meu, sou epistemològicament nuls. —Lletja! —L’esglai! —Em sents? —Què mana? —Deixa’t de grugols, parrups ni corruqueigs d’auto-satisfacció i per què no m’interpretes, tu qui et dius torsimany tan primfilat, aqueixa odorífera empremta! —Malparida, grollera! —La merda del soterrani no fa pudor! —No en fiquis llepets pertot arreu! Escamots qui ens succeiran tractaran aleshores de treure’n l’entrellat... —I es perdran com nosaltres irremeiablement. Car no veig mai que eixim del deleteri laberint. Les generacions s’escolen, i com més anem més pocs som, i malalts, i mai no hem arribats aumon. Al món inferior tota marca és merda. Al superior no ho sé. Car és irrespirable. Segurament, però, tant se val el de dalt com el de baix. Merda arreu, i prou. —(No, no! No em diguis que de més a més de lletja gallimarsot no serveixc de re!) —Anaeròbics hi deuen haver surats pitjors vergonyes ni nous epifenomènics guardons; gàrgoles amb potes de qui les petjades semiòtiques els escoltes ni reguardejants qui els laberints subterranis aritjolem mai no ens serà llegut ja no dic d’ensumar, de concebre. Les armes mentals que emprem per a escunçar amb compulsió rai cap forat de ratolí qui ens meni a cap seguretat no dic pas que ens valguin gaire, i em sembla que se’ns deterioren ivaçosament, i dins ta closca encara a un estrop més rabent, eficient. —Heretge, no gosaries pas dir això davant el rovell de l’escamot aplegat en col·lotge. Te n’aprofites que som soles en raconet, dòcilment cagant. —Som als llimbs, Lletja, esperant que del cel se’ns filtrin com per closca asclada d’ou covarot els verins termonuclears. —No sóc com tu matrona timorata qui es guia pels agalius, mai pels signes genuïns jaquits enrere pels més supersticiosos ni excel·lents bruixots de les antanyasses clàssiques, els vers taumaturgs del que hem esdevingut, mares nostres qui encara colem molt agraïdes. —No colc re. No sóc pas lletja, jo. A mi els homes se’m carden. —Bare! Espera’t ara a quins orcs totes plegades no us duré! —Qui et farà cas? Tinc testimonis que no saps merda. —Sé, sé! —No. Ixen com inics reguitzells de talps les denunciants, dones de diferents beutats. Sóc na Lletja, qui és a frec de perdre la pàtina de respectabilitat. Sense la vàlua que descobreixc re, se’m cruspiran sense recances ni recels. Car per què altre els serveixc? Vels, cobriu-me, com el mussol, amb plomes! Manllevaré la tirania de l’accident i em declararé esporàdica Minerva eixida d’aquesta escletxa mateixa on hom adés hi desava monedes. Car qui recaceja caus sap els secrets. I sempre en tinc d’amagades per a qualsevol encanteri d’emergència — ors lluents que atien fins a graus triats els embadalits hostes qui se me’ls esguarden. Amb ressò de fogueres els les llenç als peus. Invàlides esdevenen mentre s’ajupen retudes a tanta de sobtada sumptuositat. I ara desfermeu-vos-em, mènades! Estripeu-vos recíprocament. Aprofitem l’anècdota de la troballa i esdevinguéssim novament infal·libles, com si ja pertanyíem a la pòstuma llegenda. Sóc únicament intel·lectual, sé dissecar tota irracionalitat; les musiques dels diners dringants fan ballar i aquièscer els més tibats. Com m’eixampl! Si ans era oprimit esfereït escarificat nan, com les escarot! Els dec semblar a l’ombra de les flames més que no pas substància boteruda ans obesa, hipnagògic penjoll ominós. Torneu-vos-em devotes, carallots! Car sóc qui pixa, per l’eix de la màsquera esborronadora, calers. Anava a dir, pels solcs glabel·lars mateixos em ragen tresors. No pas llàgrimes ni melangiosos bleixos per la cuirassa duríssima de cuir de feristela qui endurà tota tètrica pluja de mort. I ara obre’ls l’ombrel·la amb el dibuix del monstre ciclop. Salut i força que ara vinc! Com qui gestava túrgides metàfores, vinc transparent, ultra-prenyada amb porpres alçades d’organismes punxeguts qui s’assemblen molt als raspalls sexuals d’entrecuix, tret que vius i amb dents, i autònoms i famolencs. Fugiu-me del davant, osta, arruix! Pregonament desil·lusionades, les mans arruïnades, car cada moneda que arrapaven venia directament del foc, erupcions de bombolles, butllofes, nafres, els solquen braços amunt. Convulsions demogràfiques tindrem a l’escamot. Totes aqueixes beutats ara inútils, car sense mans on van, ja les podem declarar dements, cridar-ne funerals amb l’humor pròpia nostra, car ens en farem un tip mentre les obliterem, menjades mig cuites mig de viu en viu. I perplexa ja no m’enxampareu mai pus. Cap arrambatge com el de suara no patiré. Sempre, ans d’anar a cagar, a murs escrostonats ans rònecs ni ressuats de claveguera hi hauré vists vitals signes inexistents. D’estranquis, a l’avantguarda, per petites proeses, d’esquitllèbit, amb lleugers sofregalls, de fresc tothora me n’empesc. Això vol dir, tots aneu a parar ineluctablement on a la lletja mai li lleu. Delusió per delusió més us val la meva. Convergeixen les reiterades boixes de les rodes dels meus turmells cap on el fàstic em duu. Em sancionarien les potestats invisibles (si mai existissin, és clar) tant amb el gambuix santificador del cínic com amb la rialla desdentegada i esgarrifadora de l’impolit àvol diable de qui els verms i saballons als teixits de l’organisme li malsargeixen pinzellades de fosforescències i llepasses d’histèrics mosaics pampalluguejants. Us sóc alhora màrtir i botxí; us em reconec ensems esperançada i sense il·lusions. Tant pessigada pel glaç del ver nu i cruel com pessigollejada per la còmica falòrnia de la utopia sempre a l’abast de l’enjondre. Per les aspres samugues de la sobrietat paralitzada com pels andarivells d’un dolç lloc trobat d’atraccions si fa no fa paradisíaques ensonyadament arrossegada. Deixa’m esborrar amb la màniga aquest senyal massa planer, no fos cas que l’entenguessin àdhuc ells. Els és defès d’entendre re. Vull que continuïn d’ésser mandrosos i capsigranys, sempre dependents meus, qui em captinc, si vull sobreviure’ls, com duríssim tirà qui mai no pot afluixar. Entréssim a aquesta cova, aquèn percebc que als murs hi ha escrites proses, allèn romanguin ignorants els qui cremen les bruixes o les malcouen. Què hi diuen els tèrbols esgrafiats? Que a l’estiu sobtat enmig d’aquell hivern paracaigudes hi ploien, joguines fins llavors inconcebibles que els penyoraven l’existència. Tothom n’ix amb impressions indelebles a la pell i als teixits de l’organisme; tant se val l’individu, tant el lliure com el tímid; l’urbà com el salvatge; l’estrany com l’adotzenat, i ara doncs, a les pells impreses amb taques i estrips, bonys i geps s’hi rebel·len; branques noves s’hi descolguen; feixos de tendrums amb ungles i fiblons independents o autònoms caòtics s’hi succeeixen. Barons esdevenen femelles en caure’ls com panses cucades dels carrolls collons i xil·les. Les vides es despenen com negligibles espelmes enceses per cada bec, o pels esclats i les calors desfetes. Vincles d’aferrissats ramats es fonen com sota sobtat eixarm. Tots som enemics, i matar altri és obligatori, car per cada mort esdevingut fàrmac o víctima expiatòria que fornim als envejosos excèntrics teixidors de tant d’odi que ens escanya com exhaustiva teranyina, ens imaginem una miqueta estalvis, com si som qui n’escriu l’epitafi sempre a molta honor dels qui del cel estant de bombes ens cafeixen, esclafen. Cada epíleg que estampem a cada pedra, paret o llosa amb mots inflamats i flamejants vanta la glòria dels qui ens anorreen, de puixança estovadíssims. Mos dits recorren secs. Són traces de lluerts o de serps qui aprenien d’escriure. Llurs febleses coincideixen amb les nostres. Diuen d’assumpcions sense solta ni volta, d’exactituds molt arbitràries, de quotidianes gelosies, de pous jeràrquics que tentinejant hom escala o davalla, de reietons miserables les misèries dels quals foren de plànyer si no fossin molt més de rebutjar amb ponderosa nàusea. Tot text ni dibuix és tendenciós, tot és nyap davant el qual ara m’esgarrif horroritzada, o florent m’exhilarava. Enderiats exiliats cap a tètrics caus amb sostres sense estels, tota llur cosmologia eclipsi. Humils individus precedents, llur actituds les contempl amb la mateixa intenció ni atenció que la neu radioactiva que ens caigués (visió darrera) com ales mortíferes. I tot el que diuen, efectivament, com deia aquella, és llefiscosa merda. Tret que això només m’ho dic a cau de dura orella. —Lletja! —Què mana? —On ara doncs? —Seguiu-me! —Aviat hi serem? —Confieu-hi, tard o d’hora! Bleixava’m a la saga l’amorf embalum de la voluda en única columna. I em cantaven llavors glòries i triomfs. —Albíxeres, hi serem! —Aür, tard o d’hora! —Som-hi, som-hi! —No val a badar! —Reenvingorits! —Dominant ens mena! I tresquem, tèrbols, pels penombrosos revolts. ~0~0~