Tití Ventolrà, sense mare

Tití Ventolrà, sense mare Només sa mare, molt religiosa, i molt dreta i molt posada i tocada, i molt monitòria i molt segura que tant ella com el seu rectíssim fill foren pràcticament els únics al món que déu salvaria i duria per via directa al paradís....només sa mare, dic, li’n deia de Valentí....tothom altri, per culpa de son pare, sobretot, qui fou el primer qui n’esbombà el motiu, li’n deia de Tití. En Tití, molt romàntic, de petit fugia les multituds pudents. No agafava doncs mai gaires de malalties, és clar. Pels prats assolellats de Lleida....ah els bells ramats de xais qui hi peixaven....ah l’aire fresquet....ah el blau del cel sense taques! Havia dissortadament d’anar a escola, això sí. I allò....cada dia feiner....era un martiri! Aquella capvesprada, en realitat, en Tití només havia dita una sola paraula en català.... les altres només li semblaven a en Barrastral que eren en català perquè....per culpa del fet que en Tití ara duia doncs la llengua tota balba i cremada....amb plagues vives i xancres purulents....i tot allò esgarrinxat i lletjament sucós....parlava doncs malament. El seu mestre de pàrvuls, el caporal Barrastral, recentment tornat d’assassinar çoviètics al costat dels nazis, amb els altres psicòtics de la gloriosa Divisió Blava....i doncs, amb aquests mèrits....i afegint-hi el mèrit més gros d’ésser castellà de soca-rel....(d’un poblet molt mesquí de Burgos, s’esqueia)....trobava que dir un mot en català a la seua classe era allò que et guanyava que t’esclafés el cigarret encès a la llengua. No pas que fos l’únic bàrbar enviat pels ocupants a ensinistrar marrecs. De fet, aqueixes eren les ordres per a tots els Barrastrals....eliminar el dialecte repugnant....acastellanar d’una puta vegada els vençuts....amb mètodes eficients, eficaços, provats....garrotada i au (resumint). En Ventolrà, en Tití, em sembla que havia dit “bleda” on calia dir un mot molt barroer de cap a Burgos....i rient-se’n molt, en Barrastral li va ordenar que tragués la llengua ben llarga....i enmig la llengua tremolosa d’en Tití, doncs, en Barrastral hi esclafava la punta encesa del cigarret....i s’hi divertia qui-sap-lo, rebregant-la-hi, rabejant-s’hi, i rient i engrescant la resta de la classe a la cruel rialla. Llavors en Tití tenia la llengua que era, com he dit, una plaga encesa, un carnús cru, sanguinolent – quinze vegades li havia esclafada la punta del cigarret el saig boig qui doncs l’educava. Al capdavall la llengua feta un cruany cuidava trencar-se-li i caure-li part de terra en carbons i cendra....i en Barrastral, sempre compassiu, li va dir a en Tití que estava fastiguejat de veure’l i que fotés doncs el camp a casa....que els de casa seua li guarissin aquella “merda” de llengua. Arribà doncs massa d’hora en Tití a casa. I perquè no podia parlar, no va dir re. Va atansar-se a la cambra de sa mare, d’on trobava que n’eixien sorollets estranys. Va romandre astorat a la porta. Sa mare el veí ferroviari se la cardava desesperadament, i sa mare li parlava al seu cardaire en castellà, i l’animava, esperonava de valent, alhora dient-li, molt enjogassada i furient i apassionada, grolleries i renecs: “fica-me-la més endins....dóna’m pel cul....em cago en déu....i grossa que la fots....estimat Vladimir-oh!” En Tití girà cua. Se’n tornà al camp. Va esperar....tot guaitant per les sèquies renocs, sabaters, damisel·les i sanguinyoles....que fos l’hora de sortir de classe. Llavors va tornar a casa. Son pare, qui era molt gelós, i sempre ensumava les cambres quan arribava, abans i tot d’omplir el porró, no fos cas que fotessin qualque pudor sospitosa, se li’n rigué a taula en veure’l tant macat. Amb goig roig bevia vi del porró....un reig lleig es rostia a les graelles....el diari estès com exigu llençol se’l mig llig....els cigarrets que es fuma emboiren els voltants... El seu fill volia dir alguna cosa, però tot li sortia de la boca molt xafallós. Ningú no hi pescava re. La seua mare, molt religiosa, fanoca, recta, tocada i posada....etc....li foté un clatellot. “Xafallosejant no aniràs enlloc! Vés-te’n a dormir sense sopar!” Son pare, el banyut enamorat, el patriota maligne, afegí una riallada a la brava injunció; aplaudí, picant amb la mà damunt les estovalles, la seua rectíssima dona, la molt fanoca, religiosa, psicòtica, esquizofrènica zombi. Amb qui raonar? No servirà mai de re, car re no pots fer-hi, amb els psicòpates; menten i en saben: menten perfectament; i els manca un centre moral, no tenen nucli d’humanitat, són impossibles de convèncer. Mai no veuran que hi ha quelcom que podria ésser anomenat bonesa, i quelcom molt diferent que hom podria etiquetar d’avolesa. Ho troben tot igual de pla....que pots dir una cosa, fer la contrària, i trobar que no hi ha res que xoqui. Al llit, doncs, en Tití Ventolrà, amb mal de llengua, sense poder, per culpa del dolor, dormir, només es veia fugit....entre els nets camps....sota les alzines....escoltant refilar els moixons....mastegant fruites veroses....banyant-se al riu. “Mama, no en tinc; mama, no en tinc; mama, no en tinc...” es repetia el supliciat marrec. I l’endemà de matinet tocava tornar a estudi. Amb aquell brètol matusser qui et tractava d’ignorant i de nyèbit perquè no érets ni tan ruc ni tan criminal com ell. Hum! Més val, efectivament, que foti el camp (es va dir en Tití). I això féu. Es despenjà per la canalera del balcó i corregué en la nit, camp a través, cap a la via. Era una via morta. No hi passava mai cap tren. Només hi aparcaven els vagons o les màquines que calia reparar, i sovint aquells estris i aparells massius i rovellats s’hi estaven mesos i mesos, i s’omplien de safarosos fètids gitans. Va passar lluny dels gitans qui cantaven il·luminats per una foguereta innecessària. Va esperar que matinés amagadet rere una mata de matallops. Va veure en la nit, entre foscúries fugisseres i crits ofegats, uns quants d’assassinats....uns gitans assassinant uns arlots qui havien assassinades unes marcolfes....uns guàrdia-“civils” assassinant uns tendres gitanets qui espectralment fugien entre mates....un guàrdia-“civil” assassinant entre esgarips de boig un altre guàrdia-“civil”....un ferroviari per diners assassinant un forner, un music tocatardà i una ouataire amb un cove ple d’ous i una gallina morta....la nit és plena d’assassins....ombrívols, sinistres, furtius....van en xarons ramats escarits i reganyosos, escarritxant....com durant el jorn els bons ramats més nombrosos i amics peixen pacíficament i estètica: bens, bous, equins... Quan ja s’hi veia....amb el Solell amorosint l’herbei....es va atansar a la barraqueta de la bruixa....havia endevinat en la bruixa una pinyol de decència, per això en Tití s’hi atansà confiadament. La bruixa era a l’hortet, minso tros ingrat esclarit al costat del seu xibiu. Hi cavava. En Tití mormolà quelcom indistint: la seua llengua botxinejada no podia formula cap mot. Per dissort, la bruixa, a qui hom havia arrencada feia molts d’anys la llengua perquè no llencés eixarms, es va creure que no fos cas que en Tití com un malparit no hagués vingut sinó a escarnir-la, i amb això li va fotre al cap un cop d’aixada. En Tití tragué la llengua. La bruixa se n’adonà que el minyó no feia doncs aquells grunyits i rondineigs descordats per escarni ans per necessitat. Se’n penedí la bruixa, li demanà amb signes perdó. Li assenyalà que vingués a la barraca, que li donaria quelcom per a guarir-li potser tanta de nafra bullent (ai, i ara aquell altre trep a la clepsa). Al cap de molt poca estona, gairebé instantàniament, en Tití, ara convertit en el molt digne muricec Valentí, eixí volant i reduït, transformat doncs, com dic, en muricec. El ferotge, esvelt, elegant i llambresc muricec Valentí es féu famós a tota Lleida i a tota la Franja. (Cal dir que la bruixa era de la Franja) (com la meua padrina). En Valentí Ventolrà es veié com aquell qui diu alliberat de la carcassa fastigosa de l’humà inerme i naquis qui qualsevol capellà nefari pot donar pel cul o qualsevol arroplegat psicòtic castellà pot pretendre d’ensenyar-li de lletra (!) fent-lo alhora sagnar i perperir. Ara mateix, de muricec, no solament podia volar amunt i avall, i veure-ho tot d’alçades adequades on totes les proporcions adquirien prou seny, i d’ençà de situacions tant directes com de gairell, per a millor perspectiva, i camp i amplada d’horitzó, i tot allò, artístic i científic ensems, ans podia emetre en català molt fort, estrident i inoït (el català ressonant pel món a subrepticis sots-esgarips d’abast universal), tants de retrunys com li plagués (i s’hi plaïa de valent!) (i ningú li’n retrauria l’afront!) (car era un català sub-eteri!) (només copsat per orelles i sensoris excels), ans, hò, i més, podia amb el punxó punxar Barrastrals odiosos i repugnants fins que, damunt la ràbia i la follia que ja portaven de normal, portessin també hidrofòbia, i se’n morissin doncs horrorosament, llorda, exemplar. Massa viu, un migdia volgué fiblar sa mare al cul, sa molt religiosa i recta i severa mare, la qui vantava molt marranament, i obsedida i parcial, tant el cruel mestre marcial com el capellà llefiscós. Alfarrassà el muricec Valentí l’instant potser no tan bé com hauria calgut. No pas precisament l’idoni instant. Volgué clavar-li el fibló enverinat justament a l’hora on amb qualsevol manobre infecte sa mare ficava banyes a son pare (qui era al banc, de mortífera feina, a pixar-hi tinta, i a comptar-hi diners). Enlluernat per la claror del migdia, com dic, no calibrà prou bé la maniobra, i el manobre li ventà d’esme un mastegot que el va fer espetegar a la paret. Rodant-li el cap, amb una ala tocada, en Valentí assolí tanmateix de fotre el camp per la finestra. “Mama, no en tinc; mama, no en tinc; mama, no en tinc...” repetia mentre per comptes d’anar-se’m a amagar a qualque forat fosc, tentinejava i es perdia pels bonys i els esvorancs de la teulada. Esperaré la nit, es va dir, jagut damunt unes teules caldes. Durant les nits els seus senys s’esmolaven, i era fi i esmunyedís com un airet qui pertot arreu es filtra: amb èxtasi recorr les cuixes fragants de manta de dona jaguda entre llençols mig descartats. Imperceptiblement ha mossegats, amb les punxes molt subtils de les seues dents, molt saborosos engonals....i rabit ha atraçats caus de femella....recitant poèticament i romàntica, amb mormols, esgüells i grunys incopsables, meravellosos peans a les glòries dels cossos sans i pròpiament rentats. Amb les urpes vellutades, ha aixecats sospirs, bleixos, sanglots d’íntima satisfacció en les belles dorments....i el seu cos petit, rodanxó, tovet, delicat, delitós, s’ha entaforat com fidel llimac als dedins dels somnis més satisfactoris mai no tinguts per les sortosíssimes lleidatanes d’aquell tètric any 47. Més tard davallaré per cap escletxa de la llucana (es deia) (estrabul·ladament delirant per la teulada) i m’establiré secretament a les golfes... O faré cap per la gatera... O m’enfilaré fumeral avall... I ara somiava novament, ensopit damunt les teules, en la seua amiga, amb qui les discussions sempre duien a l’esclariment de les idees: l’enorme serp ocre qui lluïa aquell molt estètic reguitzell de rombes negres engalzats al llarg de la grassoneta espinada....i en el seu somni amable hi veia el camp de bledes gronxades pel zèfir davant el vern on bevia a galet amb el pastor el vi de la seua botella de cuir i quitrà, i en mastegava el pa amb formatge i les figues o les panses i ametlles....i hi veia els codonys i els caquis vora l’hort de la bona bruixa....i en sentia la plaïble sentor i la humana escalfor d’aquella dona, de qui els eixarms et transportaven a reialmes màgics on els botxins no hi tenien cabuda....re de brut dins casa seua, re que et nogués... Al contrari, entre les ombres i els tamisats raigs de Solell, la serenor subsidiària s’hi instal·lava que et permetia el somieig i, amb prou lleure, la resolució de mant problema de l’existència. No se n’adona ambtant que se li atansa a clavar-li queixalada el gat. És un gat tanmateix ben peixat (pertany a qualque membre del clergat molt quico del veïnat) (sopes de la padrina a doll, petricons de llet sencers assaboreix el moix sovint), no vol doncs el muricec per a cruspir-se’l pas, el vol només com a joguina, per a torturar-lo sense escrúpols durant l’estona que li duri la diversió i prou. Damunt les rajoles massa caldes el gat s’atia: treu del si esponjat qualque coratge. Som-hi, valent. Aviat, prest, enjorn o prou d’hora al capdavall l’heuràs....i ah llavors....el gaudi de l’instant! Amb folles al·lusions, es recorda que al caire d’un terrat una vegada fuetejà amb un zas sec de la seua cua un escorpí badoc (o belleu només es tractava d’un inofensiu talla-robes), i tanmateix l’encertí de mig a mig, i l’estamordí, i llavors l’esgarrapà fins que l’animal no va caure com un plom. Ah, i adés i ara (es diu) amb quina revifalla no prenc embranzida, i quin enfilall d’arrodonits reguitzells de capitombes no foto, heroic de mi, talment sóc una fura qui hom volgués injuriar prenent-me part la cua per a fer-me voleiar com fona que hom llencés a l’ull de cap ós Nicolau. No. M’oprimeix la voluntat de gat lliure veure el virulent covard psicòpata qui para paranys i amb intrigues vils afaiçonaria fils empegats i d’altres travetes per a anorrear un altre ésser viu qui batega amunt i amb prou feines pels escrús esglaons de la peremptòria trajectòria vital, d’ençà de les pures deus inestroncables de l’antigor fins a l’enlluernament del darrer esclat del Sol. O quelcom si fa no fa, ep. Em fan angúnia unànimement els sollats partidaris del fel i l’oprobi qui, mig boigs, obliden els febles lligams que uneixen els vius, i odiosos esfilagarsen adduïdes vides sense ni com ve ni com va. No, a manguis el guarneixen ans guareixen de continu les plusvàlues del virtuós. Sóc tan collonut i gens adotzenat que, en estrènua acció, els meus sentits o senys em guspiregen com els ulls a la perfecta fesomia, i en annex d’assaonats atots els trets mateixos del meu forat del cul enamorarien qui sap les llúdries i les mosteles; tothom al món dels tigres grossos i petits es colpeix el pit, tan urbanament com amb xiscles d’empenta adolescent, quan em veuen fressar espontàniament, en xiroi ans subtil fimbreig, els dominis més alzinats de mants masos, jo empaitant qualque bocí de cacera gens malmirrós ni desmarxat, tot i que sé que se’l menjarà algú de menys....com se’n diu?....nissaga. I fóra de libel molt viltenible si qualque escarransit escadusser gosés, arran de l’enveja, trucar a desori perquè no em veu prou elegant en la besunya. “Tinc el sospit tanmateix que aquest muricec es belluga.” Va el gat llavors eixavuir per culpa de qualque brossa al nas, i efectivament en Valentí, tot i el rodament de cap, se n’adonà que perillava, d’on que s’ostés tot sol, envolant-se cap a llevant ara que el Sol ja es ponia. “Al capdavall tot és fútil....la diversió dura el que dura....i en acabat....pse!” digué el gat. I qui l’esmenaria? Raó rai. Car era un gat força savi. Cert que un cert zel rai que en posava, a assolir l’objectiu....ara, vós, ca?....entre poc i massa. Quant al muricec Valentí allí en perdia l’aup; el flat, vull dir. S’envolà cap a l’horitzó foscant, com he dit abans. A parer meu que, esgotat ans greument escapçat, copsés que el que li convenia era destriar, breument si més no, si no fóra doncs millor emprar una plana nova; esbrinar una mica a quin altre cap de món no hi havia millor ambient per a surar-hi, i que encetés llavors el camí (gens empegueït per cap regust de desfeta, ni recança de presumpte incompliment de deure), el camí eufòric emprengués, dic, de l’exili, car al capdavall què altre compta sinó viure lliure? “Re no dec a ningú” que es digués llavors, perdent-se enjondre, en la com més anem més remota distància, “re a ningú no dec....altre potser que a la benèvola i afí eixarmadora....mes ella rai que es val sola....sempre se n’ha valguda....ardida....excel·lent entitat autònoma....i ella, de tot el degut, me n’exonera....crec....car com dic....afinitat ens agermana....i troba que un muricec de tirat independent més val que cerqui món....qui sap què hi ensopega....vós....entre tant de va espetec.” (De tot el degut li n’exonera?) (que hi pugi-hi dempeus, car Valentí) (li n’exonera, li n’exonera) (i l’altra meua padrina era de Selvanera).