T.
El Sol s’ofega – fogueres de l’escrit.
Folre rosat de l’atmosfera: paper d’embolicar el caramel·let blau del tot
que ara d’ací no res com qui diu el drac encès ans roent es
fotrà.
Amb quina facilitat, com un peix qui es mor i es tomba panxa enlaire, la
coma cau del text celestial. I tot hi esdevé absurd d’entendre. T
trencada. L’avió al calm del cel es capgira i s’estavella damunt el museu.
Ha estat un accident vist de prop per tothom dels qui hi som prop.
Baixàvem pel carrer sollat i tot va esclatar en flastomia contra l’ànima ja
prou púsil·la. Car collons quin esglai!
Ara, al cap de l’estona, és més fàcil d’enraonar’n. La gent s’ha carregada
amb raons de pes. Hom hi opina pels descosits. Vacu, hom diu
estimacions com hom estima – contra qui o contra què. Cal estimar
contra quelcom per omplir’s ni que fos de buidor.
Tothom contradient-se. Ha caigut així o aixà. La massa ultracrepidària
de sempre. La massa amb llurs ulls de rata.
Res no ha caigut, dic. Només un canvi d’escrit. No hi ha lapses a
l’esdevindre del que hi ha. Tot és ple. Res no és re. L’escrit cafit dels
mateixos signes a bocinets compresos. Prelapsari, ço és, abans de caure
i trencar’s, l’avió només era enrenou i fum: coma a l’indret adient, i el
cel doncs entès. Postlapsari, ço és, tantost sencer i de sobte havent-se
romput en mil bocins, creu estellada. Estelles d’on només algunes dels
més viscerals i contretes rellueixen al Sol del reconeixement. Els dic que
allò per a mi era un palter del cel. Gargot, rebrec.
En pic atenys el lapse, els dic, ets nou. Has traspassat fora del territori
del que entens. No vulguis caure en la temptació del més enllà. Els ulls
en T. En T: mort.
Ve la bòfia i em diu: Nom...?
Li dic: Carles T. i aquesta és la meua dona Scarlet. A la qual, degut al
trauma, no se’m faria estrany que li calgués qualque mena de molt
apujat consell psiquiàtric, psicòtic, com se’n diu, de boja.
Diu: Allà hi ha l’ambulància. Que no se’n torni de
buit.
Amb el cor restrenyut m’abandon a un soliloqui que és lamentable
penyora del meu estat de pregona depressió. Se m’han enduta la dona
sota l’estranya pluja.
Col·legues, els dic, insurrectes i obstinats ens cal escapolir
de l’estretor de la quimèrica coherència. Qui és planer et dóna garses
per perdius. Amb flatulents col·lotges ens assetgen els il·lustres – en
canvi naltres som allò que no som, i només hi venim a
divertir’ns.
Oblidéssim l’inassolible – metges de boig ens l’han acomboiada en alta
precarietat per bacs d’ensurt i per dolguts trencacolls en forma de
tisores. Desaparegut el paisatge de bursada, els precaris exèrcits ara en
bescunç empenyeran de grat o per força fins que la perplexitat no els
garanteixi cap altra opció que la d’estimbar’s. Amb vitalitat sobirana
potser vacil·laran un instant gratuït, mes, subjacent, els rau el rude
dubte de l’honor.
Ah, l’honor, fills meus. Els duels – hom hi encreua sabres – i la
testosterona errant per les quadriculades dreceres cap a la feridura. Les
ordalies a sobrar per tal de veure qui és més mascle per a criar un altre
brètol brutal i datpelcul. L’honor depèn sovint de l’hora que decreta el
pèndul. L’honor és cosa de coses pèndules: assenyaladament, dels qui
pengen. A això es redueix l’honor: a collonades més o menys
afligides.
La massa, llur molla rialla, mentre el Solell del coll acoltellat greument
s’escanyava.
Crepuscle sanguinolent. Tots hi arribem a deshora.
Tinc un cap on serps hi carden. Se’m cargolen al niu del cervell les
serps.
La primera serp era negra, llarga, i escrivia tota ajaguda a les escorces –
damunt les pells d’elefant dels faigs.
Afollava nius i se’n trobava una altra i, cardant, em queien al cap.
Enfolliment transitori. Ara hi tinc un formigueig part de cervell – cada
formiga a la feina, cascú al nostre treball.
S’aixeca la serp negra tronc amunt – hi ha ocells qui la prenen per
branca – desconeixen que és una branca ascendent i que se’ls menjarà
els ous, i als esquirols els menuts.
Anava d’arbre a arbre bo i fent pont, tenia uns 3 metres de llargada,
posava la cua enxampada a un bony, i amb el cap i el coll cercava cap
altra nafra a l’arbre. I em vaig adonar que escrivia. Va escriure “r L
7”.
7 rellotges perduts a les ones. Els sets pènduls ofegats. Mai més
no tremparé.
Breu instant de greu esfereïment. Aquest matí, quan m’aixecava,
eixonava pugó; artigava; eixermims d’arítjols cremava en foguera. Era
l’eixermataire massa endreçat – “en deu covar alguna de
grossa”: això podia consirar la massa.
Genuïnament sorprès per l’avió estimbat. Aquesta era providencial.
L’arquetípica estructura... amb escarafalls se m’alçura. Fusta bategant.
Els déus (o el que sigui) s’han posats de la meua vora.
En canvi, la massa, vull dir, la pasta llefiscosa que la donguin pel cul. Se
t’aixeca de sobte: el llevat eixelebrat perdent el senderi, umflant-se com
pet de veixiga... i catacrec! – sang a dolls.
Qui defensa la massa, defensa el bunyol.
Per això en realitat no vaig dir res. Merda per a la massa. Em pix en el
formiguer.
Cascú per la lletra marcat. Cada cara marcada amb la xifra, la xeix, la
creu, doncs, dels qui són brossa a llençar i cremar. Celles i nas la lletra,
amb llurs ulls de rata les cornises de la T.
Com ho saps, que el teu pirulí és petitó, guerxo, i tort i lleig? Un
gargotet fastigós?
No canviéssim de subjecte. Amb qui s’entén, l’estesa és gruixuda: vull
dir, el cau de l’entrecuix, la teua dona, i se li tornen angelicals els
trets.
(Era assegut a l’eixida de ca seua i, rere la mosquitera, damunt les
escorces blanquinoses – de pell d’elefant – del faig dels tres amples
troncs, se n’adonà que una serp negra, molt llarga, s’hi passejava i, bo i
anant lentament de tronc en tronc, i hi confegia clarament
lletres.
–L O r S J C U P q V I z...
Consirà: “Missatges...? Què em dius, intermediari de les forces
fatídiques...? Què hauria de conèixer que desconec?”
Se li burinava al cervell el lema: “Missatge de la serp negra damunt
l’escorça blanquinosa del faig dels tres troncs. La mèdium llambresca
s’alça fins al llivell dels meus ulls com sóc a l’eixida i em
diu...”
–Sol – lloc – prou – or – vi – joc – roc – clos – cruor – jup – ruc –
cru – clic – pruu – cus – suc – pus – orcs.
Va fer un bot del banc. “On prou vi, or, joc, clos, rocs, ruc, jup, lloc
sol, un suc cru pruu, cus, pus, crúor, orcs, clic!”
Es va esfereir bontròs. Car allò era sibil·lí, oracular. Es va dir: “Això
defineix cada vida. Tot en re. Tot de molt, se’t torna de sobte
molt de re, i aleshores: clic.”
Abans de sucumbir, es va llençar obsedidament a l’exercici físic.
S’enfilava com simi pels arbres de les serps pitonisses. Aviat esdevenia
forçut com goril·la. I els seus escrits, lletres burinades, mirall de
mil·lennis, hi creixien com l’arbre mateix.)
“Oda al nu” – d’en Çòl·luc Umçàl·luc, el foll clòric. (Va dir – i encara
mullava amb els llavis el bec del burí.)
Així cantem, ell i jo: “Cuc, cuc, llaor, oh llum.”
(Ullà el rellotge – rebrec, envitricoll de serps en cervell.)
Cuc qui es desprèn del patoll de cucs en el pot dels cucs. Tot de lletres T
en vast enganxifall indestriable. Cuc lluminós, únic, cap a la posta
encesa.
(Tornarà doncs dels metges i es penjarà...? Per què no...? D’un fil,
com tothom.)
Carles T. estreny, de retorn, Scarlet.
En estàtua al port s’aferma n’Isis deessa, com suro qui sura, de braços
estesos. I naltres als seus peus, com cucs amb els nervis cordats pel
desig de l’incest. Car sempre cardem en creu.
I dic: Que atès que tots els homes som germans, estimar és qüestió
d’incest. D’on cal enderrocar l’estàtua de la deessa, i cardar’s només el
mul o el cul de cap gallina...
Cantem: “I el cuc, el cuc, oh llum, llaor, a tu qui ens guies com cap T
d’ales caigudes cap al cadàver del déu inresurrecte – llas, i,
damunt, la civilització hi havia cardada, vora l’estàtua, un aeroport
bombardejat; només en queden les miques – només en queden els
cucs, cucs, cucs, la llum, com un llum, ble, qui ens guies.”
“Carles Taràntula, la meua dona es deia Scarlet” – els dic.
Taràntula qui l’exúvia atrapa – la muda tendra s’endureix de cop sobte i
el trenc t’estrangula.
La T et té.
T de Thànatos – creu on et creuclaves ans no fas cap – cruïlla que
t’atraça al mai més. Si mai vols ésser altre, pararàs compte, car et pots
perdre en la muda dolenta, la despulla a llençar, mentre el nou
exosquelet t’escanya. Ànima estavellada. Palter.
(Sóc en Carles Taràntula, ara vidu, ves.)
– – – – –
|
