disfressa (el cos) d’esglai duc doble vida amb la professó per fora la festa per dins. en el somni s’obre el paisatge harmònic prop el tresor colgat que ningú no ha de descloure. només a la natura que es descorda li és lleguda la desclosa. com es despulla del corfoll el nou papagai qui ix de l’ou el llop marí qui llegà l’illa als seus descendents es despullà ans la mort perquè la tempesta s’endugués cada esdernec del seu ésser trossejat. ascendí al fons de l’oceà queixalejat per esquals. ho sé perquè ho somiava. ull-badat el glaç tenalla el greixum del crim damunt els parracs ensangonats l’assassí duu careta d’on el so surt més fort el so i la fúria debades: l’obsedit pandimoni de la realitat. tothom entra marxant cicló subreptici de fatus amb punxes armats eixorc tremolor d’anyell jurat al sacrifici esbaldregat ritu quotidià que basques em promou. diu el metge espectral, diu la mort esquelètica disfressada de metge monstruós: –què et fa mal avui? –rere el cos disfressa d’esglai també la puta ànima malmesa. el xitxarel·lo Nicolau torna a casa damunt la passarel·la plena de neu hi arrossega les seues pertinences un altre trosdase datpelcul pels malparits mitgesmerdes aporrinat. rònec rènec qui es desprèn de la pell sarnosa del despertar. em penjaria amb la pereta del capçal al capdavall dels dos fils de l’electricitat entortolligats en forma de trena la pereta em treu la llengua com carota de carnestoltes: grotesc viure dels ensarronats. la conversa amb vós m’ompl senyora de joia íntima. rallar amb vós és millor que cardar-hi (o amb ningú). alirets de joia com ve el son i s’obre il·limitat l’harmònic paisatge de la festa interior. rallem, rallem, senyora car l’eternitat és jove encar. |
El ciutadà n'Iu Oblit ha anat pel món fent el que podia (i no dic pas que pogués gaire: anar trampejant, i au)